HV 8/1: L'Isidre, noi de vidre

Ja tenim la primera Història veïnal de la Vuitena tongada al sac! Tot comença en un platja i acaba a les xarxes socials. Un noi lleig i bona persona. Una noia maca i enganyada. La combinació perfecta perquè algú prengui mal...
_____________________________

1. L’Isidre, noi de vidre

© Lady Griselda, Eli, Gabriel i Albanta

(desembre 2010)

Era alta, morena, fresca, jove, enlluernant. En aquell moment, un mirall era la cosa més cruel que l'Isidre es podia imaginar. Li hagués recordat dolorosament que ell era baixet, albí, arrugat i totalment prescindible per a les dones, fins al punt que ni tan sols la curiositat de veure'l fet un caneló amb la tovallola per protegir-se del sol feia que s'acostessin. No faltaven, però, els marrecs que l'assenyalaven amb el dit i deien als seus pares: «Mira, l'ET!». Els odiava.

Però ella no inspirava odi. Era incitant fins a la desesperació mentre es posava crema tot al llarg d'aquelles cames infinites. I se’l mirava. N’estava segur. Allò no era un somriure provocador? L’Isidre sabia què calia fer quan una noia de bandera que fa topless et somriu mentre es posa crema, i va fer per acostar-s’hi.

La tovallola va barrar el pas d’alguna cosa més que el sol. L’aterratge de l’Isidre sobre la sorra calenta va tenir poc de discret i molt de vergonyós. L’instint va fer que mirés ràpidament  la noia per calcular l’abast de la tragèdia, però jeia d’esquena i un malparit que semblava un armari de tres cossos –sens dubte, el destinatari real del somriure– ja li escampava aquell preparat torbador per la natja esquerra.

Havent sofert la trista metamorfosi de caneló a gamba arrebossada i molt emprenyat amb si mateix, l’Isidre va girar cua. Aquella frustració no es curava amb el visionat d’un parell de “pornos” a casa. Encara no s’havia polit del tot l’última nòmina i recordava que a prop hi havia un meublé. Mentre desafiava tots els límits de velocitat de l’autovia, no sabia que el meublé estava tancat. Amb una música estrident dins del cotxe, es repetia ell mateix que allò passava a les millors famílies, però no entenia perquè sempre li havia de passar a ell.

En arribar al lloc es va portar una sorpresa… la seva destinació estava tancada. Aturat davant la porta, una nota més aviat groguenca penjava d’un fil: “Estem de reformes. Obrirem el dia 1 de setembre. Perdonin les molèsties”

Es va posar a caminar, sense cap direcció, deixant que els seus passos li guiessin el camí. Al cap de mitja hora, i amb certa sequedat a la gola, es va aturar davant d’un bar. Va entrar a ofegar amb alcohol el seu cúmul de circumstancies negatives que li havien espatllat el dia.Era un bar amb poc ambient. Al final de la barra, la mestressa del local, matava les hores fent entrecuats. En una taula, un grup d’avis jugaven al parxís, i al fons del bar, allà on semblava que la llum no hi arribava, una dona —solitària com ell— bevia cervesa.  Era una dona amb el cabells rinxolats, que li queien sobre la cara. Un rostre pàl·lid, i de posat trist. Aquella dona, no passava desapercebuda. El lloc era fosc, però la seva pell bruna, ressaltava en la foscor.

Després d’haver-la observat uns breus instants, i després d’haver repassat els detalls del local, es va asseure davant una taula. Es va mirar a la mestressa, i ella atenta com estava, li va correspondre amb un amable somriure, tot dient:

—Què posarem?

I ell respongué:

—Una cervesa, ben freda si us plau.

La mestressa, tan amable com va poder, li va oferir un tros de truita de patata, que quedava en un plat del mostrador.De cop i volta, un telèfon va començar sonar. Els avis continuaven jugant. Reien, i rumiaven la jugada, com si d’un joc de gran estratègia es tractés.El telèfon, continuava sonant, fins que la dona solitària, va obrir el seu bolso. Va agafar l’aparell i respongué amb un “digui?”

L’Isidre se la mirava, entre mos i mos, entre glop i glop. I ella només articulava amb el cap, però muda de paraules... Instants més tard, va penjar el telèfon, s’aixecà de la taula, i es va adreçar cap a la barra, tot deixant un bitllet de cinc euros. Sense esperar el canvi, la dona va sortir ràpidament del local. 

Ell, no podia deixar de mirar els seu moviments, i de cop, es va adonar, que la dona amb les presses havia oblidat una vella maleta. En aquell precís moment va estar apunt de cridar: “Ei, noia! Que et deixes la...!” Però no ho va fer. Potser aquell havia estat el seu problema: una estranya timidesa sobtada que a la seva edat encara no havia aconseguit superar del tot. Ell també va pagar el seu mos i de forma subtil va agafar la maleta. A l’arribar a casa miraria que carai hi havia dins. Era tímid? Potser sí, però també patia d’una curiositat malaltissa. Va començar a suar com un condemnat pels nervis i l’emoció. Va decidir que calia obrir aquella maleta d’una vegada. Corrents va arribar a un parc, va trobar un banc i s’hi va asseure.

L’Isidre no va poder evitar una certa estupefacció a l’obrir-la. Hi havia una nota, una foto, un xec bancari i un llibre de palíndroms. Què fort! La foto s’hi veia la noia de la maleta amb la noia alta, morena, fresca i jove de la platja. I al mig al xul·lo-piscines! No pot ser!

Bé, per què ens entenguem...qui diu xul·lo-piscines pot dir malparit que sembla un armari de tres cossos. No va poder evitar llegir la nota:

“Estimada cunyada:

Com editor teu que sóc he decidit que no t’editaré cap més llibre de lingüística ni palíndroms. No veus que no tenen futur! Accepta aquest xec i marxa. Si sé que li expliques a la teva germana la veritat, no tindré compassió amb tu. No sé com vas descobrir qui era. Per què vaig decidir editar-te el llibre? Per fer contenta a la meva estimada que volia veure com la seva germaneta de cop i volta era una escriptoreta i lingüista de renom. Palíndrom? Però no veus que parlar d’això no ven! He destruït tots els llibres que no s’han venut. Política d’estocs. Te n’he guardat un, de record, per tu. Ets llesta. Vas descobrir que l’editorial era només una tapadora dels meus negocis tèrbols i em vas fer xantatge amb l’edició dels llibres. Em vas dir: “Edita’m els llibres i no diré res!” Marxa lluny i fes-me cas: arregla`t una mica. Encara et confondran amb una qualsevol.

Només que diguis una paraula, posaràs en perill la teva germana.”

I ara què? Es va dir l’Isidre tremolant...Tremolava com una fulla seca, com un got de vidre que rodola per una taula i es trenca en mil bocins. Per un moment havia pensat que la noia de la maleta podia ser una fantasia més, fins i tot se la podia imaginar al seu costat masturbant-se. Però no era una fantasia, aquella maleta era l’inici d’un malson. Què podia fer? Anar a la policia? Presentar-se a un banc i entregar el xec conforme se l’havia trobat al terra? També hi havia una altre opció: abandonar la maleta i quedar-se el llibre de palíndroms...(sempre podia llegir-se’l i aprendre que era allò dels palíndroms).

De sobte, va mirar darrera la foto, un nom: Elsa. I un número de mòbil. I si trucava a la germana?

Els dubtes el trasbalsaven, havia de decidir que fer amb aquells personatges. Sentia la necessitat de desemmascarar aquell energumen “tres armaris” que extorsionava la noia de la maleta, sense fer-li mal a la Elsa. Què podia fer ell?

Va fer una mirada al llibre de palíndroms, tampoc ell sabia que era exactament allò... un joc de paraules, si, però no havia estat mai aficionat a aquell tipus de joc. Però el fet de que la noia n’escrigués ja l’engrescava a saber-ne més del tema. Es va distreure una estona llegint, però no es treia del cap a les germanes i el cunyat, ...

Aniria a casa, es relaxaria, pensaria... De camí al cotxe va entrar en una casa de menjar preparat i va agafar una amanida i una ració de no se sabia ben bé que era allò, carn, verdures guisades. També es va permetre el luxe d’agafar un pastís de xocolata per a les postres. El dolç l’estimulava, i aquell dia necessitava regalar-se un plaer així. 

En arribar a la seva solitària llar va fer una mirada a l’ordinador que sempre deixava engegat, i als missatges que havia rebut. Estava connectat a totes les xarxes socials que hi havia, més per tafanejar que per res...S’havia convertit en un expert. Està clar que mai usava la seva imatge personal per aquells menesters, sinó que havia emprat una foto on no es veia més que un rostre encobert per un barret a a l’estil Humphrey Bogart a Casablanca. Era el seu ídol.

Res d’interessant. Com sempre. I res personal... ,com sempre. 

En acabar de menjar va agafar el pastís i es va seure altra vegada a l’ordinador. 

Va ser mentre assaboria la crema suau de xocolata del pastís quan va tindre una idea. Va trucar al número de mòbil de l’Elsa, mentre recordava aquella figura sublim que havia vist a la platja. No se’n podia estar de sentir-se excitat, però va intentar que no se li notes al parlar.

Li diria que havia estat seleccionada i li havia correspost un viatge de cap de setmana en un balneari conegut, que li hauria de confirmar el seu nom i cognoms i els de la persona que l’acompanyaria. Confiava en que fos una noia ingènua d’aquestes que encara creuen en aquestes coses. Li va demanar una adreça de correu electrònic també per enviar-li la documentació necessària que hauria d’omplir. Increïble! Va colar!

I ara? La buscaria en les xarxes. Al tuenti i al facebook no va tenir gaire sort. Va ser al twitter... Sí, indiscutiblement era ella: tot i la migradesa de la foto associada al seu nom, se la veia alta, morena, fresca, jove, enlluernant. I era la mateixa de la foto que tenia a la mà. I sense poder-ho evitar va tornar a sentir una forta erecció mentre recorria amb la mirada les corbes del seu cos. 

Va escanejar la nota, la foto i li va enviar un correu personal on li contava l’extorsió que li estava fent el seu amiguet, l’energumen. Per moments, cada vegada l’odiava més!

Després va retallar la imatge de l’home amb el photoshop , va escriure a sobre amb lletres enormes, vermelles, el seu nom i junt a una crònica dels fets ho va penjar en el seu twitter. A continuació li va enviar una sol·licitud d’amistat a l’Elsa, i una altra a la seva germana,...

Aquella noia dels palíndroms l’havia fascinat... Semblava necessitar tendresa i companyia, ... com ell. N’estava content d’haver-la ajudada. 

Qui sap?

Va acabar el que havia quedat de pastís i li va sabre més dolç que mai.