HV 07/2007: Un món virtual

Vaja...! No sé perquè, però m'ho esperava... Amb aquests veïns d'escala qualsevol cosa és possible. Fins i tot una història voluptuosa que se sap com comença, però que queda prou oberta per no saber com pot continuar, ni molt menys com podrà acabar... si és que acaba... En fi, la Boira (coautora amb la Terra dels Instints Animals, unes altres "Històries" d'alta graduació), el Cargoliroqués, que apunta maneres i no té pels a la llengua, la Violette Moulin, que li posa la charme française amb cirereta d'or com només ella sap fer i, com no, el Gatot (el meu Gatot!) que remata la faena amb la seva habitual brillantor felina i llepadora! En fi. Que al veïnat tenim de tot i per tothom. I si encara no ho heu entès, és que no sou d'aquest món virtual. Vaja, que no sou d'eixe món, com deia el cantant...

_______________________

Un món virtual

Davant d'un teclat. La ment en blanc. Són les 12 de la nit. A fora només s'escolta la remor d'algun cotxe. La ciutat ja dorm. Miro per la finestra, veig llum en algun pis del costat. M'ho puc imaginar quasi com si ho estigues veient, m'imagino algun veí, que com jo, està davant del teclat intentant fer fluir les paraules, intentant escriure la primera història veïnal. M'aixeco i vaig cap a la cuina, em preparo una bona tassa de cacau. En aquests casos, és el millor remei. M'ajuda a concentrar-me, i mentre me la prenc ben calentona, m'arrauleixo davant l'ordinador. Com m'agrada aquesta sensació! Quan ets blogger, veus la vida d'una altra manera, en el sentit que quan et passa alguna cosa de seguida penses que ho posaràs al bloc, i que persones que no coneixes de res i de molt lluny ho llegiran i et donaran la seva opinió. Entres en un nou món, paral·lel al teu, que no saps com, t'arriba a omplir mirant senzillament a través d'una pantalla. I et dones compte que tens nous veïns, nous veïns amb els que t'encanta compartir la vida, i per als quals sempre tens la porta de casa oberta. Surto dels meus pensaments, i m’adono que ja he escrit un bon bocí del relat.

De cop i volta sona el telèfon, després del sobresalt contesto:

— Si?
— Hola, estic a baix. Puc pujar? He vist llum però no he volgut trucar al timbre.— El meu cor s'està accelerant per moments, i un somriure es dibuixa a la meva cara.
— Ara obro! Puja!— Em miro al mirall. He d'estar presentable! De cop se m'escapa una riallada, tinc tots els llavis bruts de cacau...

Bé, això del cacau de fet, no té cap importància. Tranquil·litza't, em dic a mi mateix, ho tens tot molt ben pensat. Fins al darrer detall per si finalment arribava el dia de conèixer-lo, però cony! m’he quedat en blanc. Per sort aquell puntet de sang freda, que no saps mai si tindràs quan la necessitis, m'ha permès recordar que vaig fer una llista del que calia fer, precisament per si em quedava en blanc. És evident que va ser una bona pensada. A veure..., al segon calaix. Una llista perfecta, quatre indicacions essencials i escrit amb lletra ben clara: "Quan arribi l' hora, recorda que tens temps de sobra. Ell és al carrer i ha de pujar sis pisos sense ascensor” (suposant que encara ningú no l' hagi arreglat encara).

Primer: Favorits / ràdios estrangeres / clica a Oui FM. Segon: Llums a tope, que no es pensi que te'l vols lligar. Tercer: Sportmania a la tele. Si donen alguna competició de dards, billar o bitlles serà perfecte. Quart: La porta de la cuina oberta, el llum també, i sobretot la coca i la llonganissa a la vista! Aquest és el darrer consell i està subratllat. El de la cuina és el mes important de tots. El cor em batega ràpid, però hauria d' estar tranquil, no m' he deixat cap punt, tot està controlat, i a més a més ell és un "tio" molt campetxano, home, segur que no n'hi ha per tant. Sona el timbre de l'apartament. M'acosto a la porta amb els nervis prou controlats però amb tensió i excitació. Obro la porta i no veig ningú. Ell apareix de sobte d' un costat, amb una pinta de pòtol que impressiona.

—Hola, ets tu? –pregunta.

L' alè li fot pudor a whisky. Es deu haver begut tot el que no és a l'ampolla de Jack Daniels que porta a la mà.

—Sí, sí. Sóc jo, passa, passa... Per fi! —li dic aparentant una serenor que no tinc. Tenia moltes ganes de conèixer-te. És curiós, no sé perquè però t'imaginava... més prim... i amb ulleres.

— És el que passa en els móns virtuals —em respon. Sovint ens fem una idea molt llunyana de la persona de qui ens hem enamorat sense haver-la vist mai. Jo també t'imaginava diferent. I et confesso que tenia un cert temor de veure't. És per això que, sense pensar-m'ho gaire, m'he decidit a estrenar l'ampolla que portava per tots dos.

—No t'amoïnis —responc forçant un somriure. A mi també em vindrà bé una copa. Vaig a buscar una mica de coca i llonganissa per si vols menjar una mica mentre bevem.

—Doncs sí, la veritat és que no he sopat encara.

Enfilo cap a la cuina mentre em ressonen al cap les seves paraules... la persona de qui ens hem enamorat. Sí, ho he sentit bé. Així doncs, els sentiment és mutu... I ara... què carai faig amb tots aquests llums encesos, la ràdio a tot drap i un programa d'esports a la tele?

Torno a la sala amb dues copes en una mà, i la coca i l'embotit a l'altra. Ho deixo tot sobre la taula i encenc, amb aire fingidament mundà, unes espelmes vermelles comprades des de fa mesos. Apago els llums sense arriscar cap comentari i m'adono que té un comandament a la mà i que la tele i la ràdio han emmudit.

—Me'n poses un dit? —faig, allargant una copa...

En la penombra, s'apropa cap a mi. El tinc ben bé al costat i no goso aixecar els ulls de l'ampolla. Em posa un raig generós d'alcohol, tanco el ulls per fer un primer glop i noto els seus llavis al meu coll.

—Tenia tantes ganes de veure't, de tocar-te, d'estar amb tu... —em xiuxiueja a l'oïda i noto l'escalfor dels llavis a frec de pell.. la seva mà descordant-me els botons de la camisa...

Els meus dubtes... els meus maleïts dubtes sempre hi són, vulgues que no... però de fet, tots dos esperàvem aquest moment, aquesta trobada.

—Saps? fins i tot m'agrada que m'hagis rebut amb aquesta màscara... potser no ens tornarem a veure, qui ho sap?

Just abans d'obrir la porta em vaig posar, sense saber massa perquè, una careta daurada que guardava del darrer carnaval. Vaig portar un dit cap als seus llavis. Deixem les paraules pel món virtual?

Ell va somriure. Jo, sota la màscara, també. I vam deixar que els cossos parlessin fins molta estona després d'acabar-se el whisky, que s'apaguessin les espelmes...

L'endemà, al matí, li vaig portar una tassa de cacau al llit.

© Boira,
Cargoliroques,
Violette Moulin i
Gatot (de l'escala B)

Octubre 2007