HV 10/2007: "Hystíria" o "El reflex i l'ombra"

Una història densa i profunda. Un soliloqui permanent. Com ens poden afectar els records? En què es fonamenten els retrets dels altres, sobretot quan són de gent propera? L'autoafirmació i la humiliació. El depotisme i la rebel·lia. Un xoc de tensions familiars on les dones (la mare, l'avia,...) no en surten gaire ben parades. O això m'ha semblat a mi. Com s'ho han fet? Doncs quatre mans que semblen una de sola: primer la CafeAmbLlet, el millor antídot per l'estrés de bon matí. Després el Petit Far enmig la nit (l'àlies de Joan Ignasi Llinàs) que va llançant missatges ampolles de vidre en la foscor de la mar, esperant que algú altre els reculli. I aquest cop, ni fet a posta!, ho ha fet la Silver blue sea; la navegant de l'Altra cara de la Lluna -hi ha molt de llunàtic, en el bon sentit ho dic, per la catosfera,oi?- que sempre té un poema a flor de llavis i algun enigma per resoldre. I aquesta, al seu torn, li ha passat el missatge a en Nausica, que és un autentic blog d'un malalt de lletres, el Carles Mulet, veremador de proses. Mai tan pocs van dir tant en tantes poques paraules.

Una història amb dos títols. Perquè així m'ha arribat i així ho decideixo. Que també cal ser originals. Tant, que en el relat sens va referència a l'efecte Droste, del pintor i matemàtic holandès Escher. El coneixíeu?

____________________

Hystíria o "El reflex i l’ombra"

Després de l’enterrament s’arribà a casa de la àvia. La recordava més petita puix que l’últim cop que hi va anar deuria ser fa quasi quinze anys... Començà a xafardejar per les habitacions, observà les fotografies que hi havia penjades al menjador: de la família (on hi sortia fent la primera comunió), de quan es va llicenciar, dels seus pares, dels cosins, dels oncles... Anà a les golfes del pis de dalt on recordava haver trobat alguns llibres, una màquina de cosir Singer de les antigues, un llit individual amb cortinatges granats... Recordà el dia que van intentar fer castanyes allà i durant tres dies el seu cabell féu olor de fum. I de sobte, mig amagat entre capses i llençols, alguna cosa li cridà l’atenció. Era una màscara daurada, amb una expressió que en un primer moment li semblà trista, però com més la observava més la inquietava. Era d'aspecte dominant, com si li fes un escrutini fred i sever, sotjant-la i retreient-li alguna cosa, però..., el què? Aquella màscara li recordava massa la seva mare, sempre jutjant-la, observant-la, culpabilitzant-la de no ser com volia que fos. Que potser li venia de l’àvia aquella fal·lera d’intentar fer el món a la seva mesura i qui no hi encaixava en quedava fora, expulsat? S’havia allunyat de tot allò però encara li coïa. Acabava d’enterrar l’àvia, però les màscares continuaven allà. Fins quan? Potser ja era el moment de posar el punt i final a tot allò i continuar sense sentir-se culpable de ser ella mateixa.

Aquella setmana, a la feina, hi aniria flotant com ho feien les espelmes a la banyera de casa seva. Començava a treballar en aquell nou edifici. Al principi es premiava amb un bany relaxant al mes, si fa o no fa. Però, ja ni recordava quan fou l’últim cop que es capbussà entre l’abundant escuma de la seva petita banyera. Per la tarda, camí a casa, una mà li tustà l’espatlla: què passava? Qui la retenia? Era un home, que amb un somriure als ulls, li parlava amb cara de sorpresa, però ella no el sentia, la seva ment encara volava fent-se preguntes. Despertà per fi. Aquell home mig canós li repetia un cop i un altre que com anava pel món així? Havia estat a punt de ser atropellada! Quan escoltà aquelles paraules ho entengué: feia estona que desfeia el camí de tornada a casa com una autòmat, mirant-se els peus, tota moixa, preguntant-se pels retrets de la màscara. Portava tota la setmana amb aquella frase al cap, d’acord que hi havia una gran diferència entre el bufet de la mare i aquella petita editorial, però tant com perquè la seva pròpia mare, i fins i tot la seva àvia que tant de suport li prestà sempre, li diguessin: "Mai m'hauria esperat això de tu filla meva, el teu pare...".

Preferia no recordar res més. Començà a plorar, i a caminar de nou. Aquest cop sí que es parà al següent semàfor en vermell, així fou com altre cop notà aquella mà damunt seu. Què es pensava aquell home? Na Leire no estava, en aquells instants ni en les properes hores ni dies, per ningú més que no fos per la seva família i per ella mateixa.

L’home li acostà un paquet a les mans i de sobte el reconegué. Li devia haver caigut abans de creuar el carrer. S’esforçà per dedicar-li un lleu somriure, tot i les llàgrimes. No recordava que duia aquell paquet des que va marxar de casa l’àvia. L’havia embolicat d’esma, quan ja marxava. Era un pot antic, dels de llauna, de cacau en pols Droste, aquell holandès tant bo, amb el qual la iaia li preparava la llet, en tornar de l’escola cada tarda. Tot seient en un banc de la placeta va tenir la necessitat urgent de desembolicar el paquet i mirar la llauna de cacao. La recordava amb una exactitud fotogràfica. Una infermera sostenia a les màns una safata sobre la qual hi havia una tassa de cacau fumejant i al costat un envàs del mateix producte. Els plans es superposaven en una sèrie infinita. L’anomenat “Efecte Droste”, el dels quadres d’Escher. Sense saber ni com, va pensar que allò mateix era el que havia passat amb la seva vida. Però ara l’àvia era morta. Ja podia obrir la llauna i llegir el que anys enrere li va prometre que no llegiria mai fins que això hagués passat. Ho recordava perfectament. Un dia, mentre la Mercè feia dissabte a la cuina, la llauna havia caigut al terra del prestatge estant i s’havia anat a obrir just als seus peus. I aquells ulls encuriosits de nena de vuit anys no van poder evitar saber que dins la llauna hi havia un plec de cartes. Era la lletra de l’avi. L’àvia va tornar a desar ben de pressa la llauna i el seu contingut i ja no se’n va parlar més. A ella, li va fer prometre que no ho tocaria i tampoc en diria res a ningú. No, fins que ella fos morta. I espantada li va dir: "Sí, iaia. T’ho prometo".

Només entrar a casa s’assegué a la taula de la cuina amb el pot de cacau en pols al davant. Seguia sense atrevir-se a obrir-lo i enfrontar-se al secret que s’hi guardava. El record de la lletra petita i acurada d’aquell escrit era com el breu xiuxiueig amb què l’avi passà per la seva infantesa: recollit -que no acollit- per una dona que ja no esperava el seu retorn, amb la por de l’exiliat al cos, un neguit que l’acompanyà fins aquella estranya mort d’ofegat en una mar ben calma. Va pensar que la seva era una família de dones despòtiques i d’homes baldats. Com també ho fou el seu pare, el ninot somiatruites que sempre li tiraven en cara, com una mala herència, a l’hora de condemnar les seves “excentricitats”, les seves idees “il·luses”, les seves “febleses”... De sobtada, va recordar la fúria amb què la mare rebotí per terra la botella de whisky que el pare havia deixat damunt la taula el dia que se n’anà per sempre. I s’aixecà per anar a l’aparador on dormia una altra ampolla mig buida de Jack Daniel's. Volia creure que si en feia un glop podria acarar-se per fi al testimoni que amagava el llegat de l’avi. Però, quan ja tenia la mà posada al pom de la vitrina, sentí aquell pes de nou sobre el seu muscle: la portella envidrada reflectia la seva cara enravenada mentre una mà ja coneguda la subjectava tan suaument com ferma: era la mirada de l’home, decidit a arrossegar-la cap a un passat que no semblava tenir fons.



CafeAmbLlet,
Joan Ignasi Llinàs,
The silver blue sea i
Nausica (de l'escala F)

Octubre 2007