HV 01/2007: Un nou regal

Caram!

Molt abans de la data prevista (deuen haver-hi nervis, eh?) rebo la primera de les dotze Històries veïnals compromeses. "Un nou regal", dels companys Uribetty, Marinetix, Carme Fortià i l'Anna Tarambana (que l'han fet per aquest ordre).

(Si ja sé... M'havia d'esperar a finals de mes i anar-les traient una rera l'altra...Però m'ha fet ilu rebre la primera i compartir-la ja amb el veïnat... A més, les normes les vaig posar jo i estan per això, per trencar-les quan a mi em sembli bé. Apali!)

Ja hi podeu deixar comentaris!

PS
He fet només alguna petita esmena gramatical (algun barbarisme, algun accent mal posat); re greu. Espero que els companys de l'escala K no s'ofenguin. Us felicito de tot cor. Espero que la resta de veïns els agradi tant com a mi!

____________________________________

Un nou regal


Són prop de les onze de la nit i acabo d’arribar a casa, fet pols. Deixo el maletí sobre la taula de vidre i directe al sofà, a tastar aquell whisky de set anys, un Jack Daniel’s que em va regalar fa uns mesos. No l’he vist d’ençà la festa sorpresa. No he tastat els seus llavis, més dolços que el company de la solitud, des d’aquell dia.

Obro el mòbil per comprovar el correu electrònic: res de res. Un glop del company. Miro els missatges de text. Un altre glop fins que trobo un sms d’ella; antic, de fa un mes. «Vols quedar i encetem l’ampolla?» Miro què vaig contestar. «No, no puc, tinc feina i acabaré tard». Ara, rellegint-lo, maleeixo aquell dia un cop rere un altre.

Llenço el mòbil a l’altre sofà, tanco els ulls, els obro de nou, tasto el meu company. Torno a tancar els ulls i assajo què dir. Miro el telèfon, més sol que no pas jo, l’agafo, per acompanyar-lo, aparto la tapa i teclejo el seu número.
A les dotze arribarà.

A les dotze! No me’n sé avenir: després de tres mesos de silenci i d’abstinència, la truco i em diu de cop i volta que es plantarà a casa meva, d’aquí a mitja hora!

Tinc poc temps per refer-me i per endreçar el pis que presenta un estat lamentable. Recullo els calçotets bruts de sota la taula de la cuina. Recupero mitjons desaparellats del terra del lavabo. Poso gel al congelador, rento els gots amb culs de vi, repartits per tots els racons de casa, trec els pèls negres del plat de la dutxa, abaixo la tapa del vàter, escombro la ronya i l’amago –provisionalment, em dic− sota la catifa. I, al final, en un rampell que em salva la vida, em recordo de repassar els llençols per assegurar-me que no hi quedi cap empremta dels últims clauets anònims.

Em sobra temps per a una dutxa. Net com un bebè, em pentino, em vesteixo, encenc un parell d’espelmes mig gastades i m’assec a esperar. Com sempre, ella arribarà tard.

Assegut al sofà, a les dotze de la nit d’un dimarts qualsevol, repentinat i nerviós com una mala cosa, em maleeixo per haver encetat el Jack Daniel’s sense ella.

El tic-tac del rellotge compassa els meus batecs i sento com l’agulla dels segons s’escola lentament entre els meus sospirs nerviosos i desesperats. M’aixeco, poso aquella cançó de fons, la nostra banda sonora. Em sento completament desbordat… Potser el nostre vell amic ens ajudarà a deixar fluir les paraules no dites.

Sona el timbre i d’un bot em planto a la porta del pis. Ni tant sols pregunto qui és, ja puc sentir el seu aroma. I de sobte ella és de nou davant meu, amb una màscara a la cara, màscara de tristesa per la distància que ens ha separat, pel temps perdut... Sempre tant enigmàtica, sempre tant sensual, sempre tant... ella. Entra perseguint la meva ombra, i en tancar la porta, resguardats de les mirades tafaneres dels veïns, li aparto aquella màscara daurada i m’oblido de tots els moments que no vàrem arribar a viure. Ens fonem en una escena de pel•lícula.

Finalment se separa de mi i, sense alçar la vista, escolto la meva pròpia veu dient-li «feia tant de temps que t’hauria d’haver trucat...». Ella em dedica un dels seus nous enigmes, somrient... «Potser no m’hauries trobat.»

Em dóna l’esquena camí del menjador. Amb els dits ressegueix la prestatgeria plena de llibres, capses de metall mig rovellades, obrecartes i picaportes antics.

“Recordes quan recorríem la Fira de brocanters?”

No em diu res. Obre la prestatgeria i agafa una capsa. No la veig, però sé quina és. La capsa metàl•lica de cacau, l’única de la col•lecció que mai vam comprar. La de quan era petita.

No em puc treure el gust a tristor, a soledat del petó de l’entrada. Déu meu! Què li he fet! S’asseu al sofà, encara agafant la llauna amb les mans.

“Me l’enduc”, fa alçant la capsa. “Em pensava que podria, però no puc. És massa difícil.”
“Però...”
“Merda! No ho entens? Ho hem intentat massa... Hi ha coses que no han de ser tan difícils”
“És per...”
“No..., sí... És per tot.”

Em deixo caure al sofà.

“Aquell sms, l’hagués hagut de respondre.”
“És igual. Estic farta d’esperar, de plorar. Estic cansada d’estimar-te.”
“Però has vingut. No ho entenc” –li dic.
“Ho entendràs quan marxi” –afegeix, rient sota el nas.
“Hi ha algú altre?” –pregunto.
“Gràcies, m’ho fas molt més fàcil” –respon, mentre s’aixeca.

En un intent que demà em semblarà patètic li dic:

“Perdona’m! Sóc un desastre, dóna’m una altra oportunitat, un nou demà, com un regal.”
“Un nou regal? Després de tot?”
“Siusplau...”
“D’acord.”

Se m’acosta i em fa un petó llarg, dolç, humit. Quan els seus llavis es separen dels meus se’m queda mirant. Em costa reaccionar i no entenc què fa. Per què gira i em deixa sol.
Quan tanca la porta comença a plorar. Aleshores entenc per què ha vingut. Ha vingut a fer-se inoblidable. Ha vingut per fer-me recordar sempre que la vaig tenir i la vaig perdre. Amb els llavis molls de plors i de saliva no li puc retreure el seu regal. Perquè és tot el que un regal ha de ser: irrepetible, inoblidable i irretornable.


© Uribetty,
Marinetix,
Carme Fortià
i Anna Taramabana (de l’escala K);

octubre 2007