HV 3/4: El seu mar

Pur lirisme femení. Una història trista, d'amors i desamors. Un retrobament. Una il·lusió vella i bella alhora. Un retret antic i caduc. Un a conversa de cafè. Un triangle. Un passat que torna. Poques paraules cal afegir quan ja s'han dit totes. Escoltem les d'aquestes quatre zeladores de la nit: la Júlia Costa, amb la seva primera participació a les HV; la Carme Rosanas, (recordeu els seus Personatges itinerants?; la Quela em recorda un d'ells), la Laura, de Prosopeia (alias Lady Griselda), i la Metamorfosi, feliçment retrobada.

Demostreu-me que no us agrada...i digueu-los-ho.
_______________________

El seu mar

«La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l'hora d'arrecerar-se al cau. D'altres aprofitarien per sortir-ne'n. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l'autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències...»

Una dona va sortir d’un vell portal de l’avinguda. Va contemplar el cel uns instants i va mirar el rellotge. Després va començar a caminar aparentment sense rumb, en direcció al mar. Aquella trobada, després de tants anys, la neguitejava, perquè sabia que tot havia canviat massa. Però havia estat incapaç de negar una oportunitat a l’home que, aquesta nit l’esperava en aquell cafè on, feia molts anys, havien deixat escolar tants vespres de diumenge parlant d’un futur que mai va ser com el dibuixaven en les seves fantasies juvenils. Ell havia tornat, per trasbalsar la seva placidesa del present, des d’un indret on els records pesaven més que no pas la realitat. Volia creure que tot plegat era tafaneria, la necessitat de saber què havia fet l’home, durant tots aquells anys en els quals no n’havia sabut res. Potser hauria estat millor no respondre a aquella telefonada inesperada, tallar d’una vegada tots els llaços amb allò que no havia pogut ser perquè, precisament, ell mateix ho havia fet impossible. La nit escampava una humitat evocadora, i el cel tenia un to blau fosc crepuscular, damunt del qual uns estels maldaven per prendre protagonisme a les llums urbanes, excessives. El vell bar havia canviat molt, també. Les taules de marbre antigues, en aquella època de la seva relació, més amical que amorosa, s’havien substituït per unes de fòrmica i ara unes noves taules de marbre havien tornat a substituir les dels anys seixanta. En el fons, tot girava com uns cavallets de fira, malgrat l’orgull humà estés disposat a admetre que s’avançava en alguna direcció. De lluny, va veure el rètol lluminós, nou, falsament antic, i l’interior, també falsament modernista. L’home, intuïa, devia romandre en algú racó discret, esperant-la.

No hagués deixat mai que el seu cor bategués tant fort i tant desacompassadament si li hagués demanat permís. Però no ho va fer i anava a la seva, escampant per tot els seu cos una mena d’inquietud que desmentia la seva pretesa curiositat. Com podia ser que tingués tantes ganes de veure’l? Tantes ganes de saber? Va entrar al cafè, va mirar al seu voltant cercant amb els ulls i no va reconèixer ningú. Al fons de tot, allà al racó de més a la dreta un desconegut la va saludar amb la mà. S’hi va acostar i quan ell es va alçar per anar a rebre-la i li va dir: «Hola, estic content que hagis vingut» aleshores sí, aleshores li va reconèixer la veu. No semblava ell, s’havia quedat molt calb i a més a més duia un gran i molsut bigoti.

—Perdona, no t’havia conegut, et trobo molt canviat.

—En canvi, jo a tu et trobo igual. Vine; seiem.

Quan van seure, va ser capaç de reconèixer les seves faccions encara de nen sota el bigoti, darrera la seva disfressa d’home gran. I una vegada més, si algú li hagués demanat permís, no hagués volgut sentir aquella mateixa atracció, que no sabia com podia reproduir-se tant exactament, aquella que sentia fa tants anys quan seien allà i xerraven i xerraven i mentre ho feien ella només pensava en abraçar-lo.

—No pateixis, Quela, no m’estic morint.

Només ell l’anomenava així. Ja no recordava aquella escalfor al pit. I tenia raó: havia començat a témer que la cita fos alguna mena de comiat macabre. Va sospirar sense recança. Amb ell no en tenia mai, de recances. Ni d’orgull. Ni de por. Va notar com la mirava amb una barreja de curiositat i fermesa durant prou segons per reprendre la conversa i el va deixar continuar parlant mentre somreia, meitat nena meitat dona, plena de llum als ulls i de vermell a les galtes.

—Ens hem fet grans. Tu mateixa ni em reconeixies. També he canviat molt per dins. Ja no em cal fugir. Ara puc dir-te per què vaig marxar.

—Calla. Ara ets aquí. Jo ho donaria tot pel preu d’aquest moment. No hagués pensat mai que tornar a veure el mar al teu costat pogués guarir ferides de tants anys. Recordes quan dèiem...

—A la Isabel també li agradava molt el mar.

Un vent glaçat i invisible va esborrar somriures i va portar pors i recances desconegudes que es regiraven malignament i no deixaven respirar. Ell parlava, amb una amargor serena, eterna, inflexible, gairebé sense mirar-la. Ella volia cridar.

—Tu sabies que l’estimava. En una ciutat feixuga i grisa ella feia que cada dia fos un miracle per a mi. «El meu mar», li deia jo. El meu món d’onades de tendresa, de força i d’esperança. Però no hi estaves d’acord ni em volies escoltar. Ens coneixíem de tants anys que jo havia de ser per a tu, oi? Vas capgirar-ho tot i vas interpretar el meu afecte de sempre com una promesa de futur. I un dia vas endur-te la Isabel a nedar.

Silenci.

—Sé que la vas matar tu, Quela.

El somriure va desaparèixer totalment de la seva cara. La Quela se’l va quedar mirant als ulls durant uns segons que es van fer eterns. Per la seva ment van desfilar vells records que havia volgut oblidar totalment durant aquells anys. Com l’havia enganyada fent-li creure que l’estimava fins que se la va treure de sobre amb paraules d’amistat per mantenir-la a prop per quan li fes falta... Ara tornava a sentir aquell mateix dolor.

—Això has pensat tot aquest temps de mi? No em diguis que l’estimaves. Vas jugar amb ella de la mateixa manera que ho vas fer amb mi i res més. No ets gaire diferent de la majoria d’homes que he conegut. Realment et creus tant important?

—Quela, no...

—Ha estat un plaer retrobar-te.

La Quela es va alçar de la cadira poc a poc mentre li regalava un dolç somriure, i aleshores ell va ser conscient del que acabava de perdre. La Quela tenia raó, havia jugat amb totes dues. Que idiota havia estat! L’hauria pogut tenir una altra vegada, ella era especial, però ara...

—Per cert..., demostra-ho.

Per Júlia Costa, Carme Rosanas, Laura A. i Metamorfosi

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: