HV 7/3: Un viatge en blanc

Ai, els cors trencats! Què difícils de consolar! I els bells records que en entotsolen l'ànima... Sempre apareixent qunt menys te'ls esperes. Mai sabrem cap on ens encaminaran... Mireu-ho com un resolen la Khalina, el Té la Mà Maria, la Cris i l'Avi en un viatge a l'interior de l'ànima i... de les històries veïnals.Final obert o tancat?

________________________

Un viatge en blanc

La Laura es va aixecar precipitadament. No volia oblidar aquell somni. Va córrer a agafar un full en blanc i va apuntar “Súnion”. Seria aquell somni la clau per trobar en Jordi?

Va sospirar mentre obria l’ordinador. Era una mica imbècil obsessionar-se per algú que no veia des de feia vint anys. Li havia perdut la pista a la Facultat d’Econòmiques, entre segon i tercer curs. Li havia sabut greu, però va començar una vida sense compromisos amorosos, gaudint del sexe amb diferents parelles esporàdiques. Als trenta, va conèixer en Robert. Creia que era la parella perfecta. Es van casar, eren feliços; fins que quatre mesos abans, la Laura va descobrir que en Robert li havia fet el salt unes quantes vegades. Plors, separació i recerca d’un consol buit en diferents cites. I ara, portava una setmana pensant en el Jordi. No sabia perquè, però volia retrobar-lo de nou. Havia intentat buscar-lo per diferents xarxes socials d’internet. I ara aquell somni! Recordava com un cop en un xat havia trobat en Jordi sota el nick de Súnion. El trobaria de nou en el xat? O potser el somni era només un indici? Hauria d’agafar un vol fins a Grècia per vacances?

Però la idea d’anar a Grècia li destarotava el pla somiat de feia anys: viatjar al Machu Pichu; un destí llargament anhelat, un paratge d’insomni al Perú. Però el record del Jordi era molt fort. Recordava aquelles vacances amb els de la facultat, a Eivissa, al càmping nudista de Santa Eulàlia: unes herbes eivissenques, uns porrets i una posta de sol a la platja, van fer el fet. Com de bonic pot ser el sexe quan s’està enamorat!

Van decidir anar viure junts a aquell piset a prop de la Via Laietana. Ho compartien tot: llit, menjar i feines de la casa —poques, la veritat sigui dita. Eren una parella molt ben avinguda. La malastrugança va arribar aquell dia plujós de tardor, quan el Jordi es va trobar a la Marta, al bar del costat de la facultat; una antiga coneguda del poble amb qui sempre havia mantingut un estreta relació entre l’amor i l’amistat. Uns vinets van acompanyar el retrobament i els van fer acabar al llit de casa seva, amb la mala sort de que la Laura va aparèixer en el moment en què menys se l’esperava. Com es normal en aquests casos, la Laura va desaparèixer de la vida del Jordi, fins i tot va deixar la universitat on compartien estudis.

En Jordi va acabar Econòmiques i es va establir-se fora del país, a Grècia, on va muntar una consultoria que assessorava empreses amb ganes d d’expandir-se a l’estranger. Va prosperar en el seu camp, aprofitant la bonança econòmica del moment.

Pel seu cantó, la Laura, després d’haver descobert la traïció d’en Robert (la segona en la seva vida!), va decidir que necessitava un canvi d’aires, i tot i que no tenia massa quartos, va emprendre el viatge tan anhelat per ella, i va marxar cap al Perú. Una motxilla amb quatre coses i el passaport, res més. Els records es van quedar a Barcelona. Quan era ja dalt l’avió, li va entrar una mena de pànic: seria bona idea haver marxat així, tan de sobte? I si alguna cosa no anava bé? Va sospirar pensant que ja era massa tard. Aclucà els ulls, deixa reposar el llibre que estava llegit, Cita a Tombuctú, sobre les cames i només enlairar-se el vol, es va adormir. Un altre cop va somiar amb en “Súnion”.... Ell altre cop al seu pensament, i els fantasmes d’en Robert i en Jordi rient-se d’ella alhora, enganyant-la, en diferents moments de la seva vida. Quina pena! Va aterrar després d’unes hores interminables. Ara tenia dues setmanes per endavant, per oblidar-se de tots dos homes. Ferida com estava, només tenia ganes de conèixer indrets nous i aprofitar cada minut del dia. Un autobús la va dur al seu hotel. Un jove, amable i atractiu recepcionista la va atendre i li va dir que si necessitava qualsevol cosa, li demanés. El seu nom era Armando. Li va picar l’ullet quan anava cap a l’ascensor. Un tímid somriure es va escapar de la boca de la Laura. No estava gens malament el xicot, no senyor. A l’entrar a l’habitació va asseure’s al llit i unes llàgrimes li van lliscar galtes avall...

Per distreure’s va posar en marxa el televisor. Estava sintonitzat el canal del National Geographic on feien un reportatge de Hawa Maha, El Palau dels Vents d l’Índia. Malgrat la qualitat de les imatges, els prestava poca atenció. Tnia el cap amb tots els fantasmes que brollaven en la seva ment, de sobte...

...

...

de sobte, ...

...

...

S’havia quedat en blanc. A la pantalla de l’ordinador estava els textos que l’hi havien enviat els altres companys. Ell els mirava i no sabia com continuar i posar un final sorprenent al relat.

Llavors va maleir el dia en que va acceptar participar en la nova tongada de les Histories Veïnals.

Va assaborir un nou glop de whisky. Va encendre un puro i va continuar pensant.

Collons que difícil era acabar el relat...

de sobte,...

de sobte...

Mentre pensava va veure que en el correu tenia un nou missatge.

Va anar a la safata d’entrada i allà estava.

Missatge de «Súnion»

@ Khalina, Té la Mà Maria, Cris V/N, L’Avi (juny 2010)