dimarts, 30 d’octubre del 2007

HV 11/2007: Sense títol

Per fi! Un relat que conjuga català i castellà alhora. Alterna les dues llengües i les acaba confegint en un mateix nivell. És un resultat ben curiós. Rar. Un exercici atrevit que han dut a terme els nostres amics de l'escala I. I els ho agraeixo, perquè pensava que ningú s'atreviria. Comença d'una manera difícil, com els bons llibres. Un epitafi estrany a algú que no sabem qui és. Un relació d'amor-odi poc clara. Un retrobament tràgic. Un final cíclic. En fi, entreu-hi amb ganes, que sortireu millor.

Els culpables? Doncs ho inicia tot en català en Babèlia, l'amic lector, que no sé si amb els seus ulls pensarosos respon o es pregunta sempre. Ho continua, en castellà, el Palimp, l'esclau lector del Cuchitril Literario (d'on treu temps aquest noi per fer tantes i tan bones ressenyes? Ara, que molts cops, reconec que els títols no m'entusiasmen). Ho segueix en la llengua fabriana, la tendre i sempre sorprenent Déjà Vie, que fa poc ha vist publicat un dels seus contes. I ens ho remata el Sr. Villet, de la república de Takolandia que per cert, s'està a l'espera de rebre relats pel seu premi ADADLM, pels qui viuen la vida en majúscula; apunteu-vos-hi!); i ho fa amb una singular mescla entre ambdós idiomes. Una història curiosa, adusta, inquietant, sorprenent, preciocista...

I el millor: m'ha vingut sense títol! Doncs deixeu-me que li'n posi un i sigui original per una vegada...

__________________________________

Sense títol


Els indicis eren meridianament obvis i, malgrat ells, no vaig obtenir cap resposta. Vaig optar per la decisió més dràstica... “Epitafi: Indiscutiblement et vas acostumar a l’olor de les roselles. Però el que no vas tenir en compte és que un eixam d’abelles es van dur tot el pol·len cap a un després, absurdament adscrit a la intempèrie d’un matí indefinible. En tot cas, Requiem in Pace.”

Sembla mentida que al passar per les teves cadires recordi el sabor d’un got de Jack Daniels amb gel... instintivament sempre responc als teus ulls... i ara estic sol davant la immensitat d’un desesper eclipsat per la infinita perseverança d’una formiga que puja per la teva esquena per a posar-te un barret i dibuixar olis de dones amb sols...

Suposo que durant l’esforç de no pensar, em trobaré amb els hàbits que vam perdre una nit sense causes ni conseqüències. Serà llavors quan em fumi els pètals de les teves roselles i en el viatge cap a l’inimaginable apareguis altra vegada travant la teva llengua en el meu llavi inferior...

Potser sigui aquest el moment en el qual les meves paraules perdin el significat si en el murmuri del teu gemec em contes que un dia em vas voler i que ara ja no em vols. En qualsevol cas, em despertaré sanglotant i procuraré acariciar-te les cuixes mentre els teus ulls es tanquen amb la tendresa d’un no estic aquí.

Amb els dies, he descobert que els teus pits s’enfilaven al passar els rovells dels meus dits pel contorn de la seva ombra. I vaig observar com a poc a poc la seva forma es definia en la meva llengua i la psicomotricitat dels teus moviments circulars dibuixava contorns sensuals en la meva perpendicular. Vas gemegar i em vas rebentar l’ànima!

Aquest cop, les fulles s’arpegen a la meva esquena i la imatge onírica d’un cor poligonal apareix bruscament en un festival d’ombres de dones de melmelada.

Amb les circumstàncies en contra, no podia deixar-me endur per les aclamacions dels meus veïns d’escala, i entre el xiuxiueig de les velles amb moldejats de rul·los enxarxats i bates de quadres negres i blancs, vaig optar per tancar-me en la foscor de les meves entranyes.

Crec recordar que tu et deies Sílvia i jo Ferran en aquell xat de política... la nostra primera trobada va ser polèmica i vam discutir prop de tres hores.

Recuerdo también que me enfadé tanto contigo que te estuve buscando por foros, bitácoras y chats sólo para ponerte a parir y rebatir todas esas ideas que me parecían tan estúpidas. Nos prohibieron la entrada en un par de foros y decidimos intercambiar nuestros correos para seguir con nuestras ansias de polémica. Éramos negativos perfectos. Tanto que al final decidimos vernos en un bar del centro. Seguro que cada uno tenía la secreta intención de, cara a cara, poder convencer al otro; yo, al menos, la tenía.

Había comenzado el otoño y me pilló sin paraguas un tremendo chaparrón. Caminando contra la tormenta mi enfado iba subiendo de tono ¿Tanto esfuerzo por debatir con una miope mental? ‘Te voy a dar la del pulpo’, pensaba. Tú habías llegado media hora antes y esperabas en una mesa con un libro de Friedmann, como habíamos convenido. Cuando me acerqué a ti y me presenté mi aspecto era tan patético que empezaste a reír con esa risa luminosa que pronto aprendería a asociar con la felicidad. Mi malhumor desapareció de golpe.

El encuentro cambió de rumbo ¿Quién podría enfadarse contigo? Nunca antes había escuchado ideas tan equivocadas con una voz tan bonita. Cuando leía tus correos me entraban ganas de tirarte un ladrillo a la cara y ahora sólo pensaba en acariciarte la mejilla. Las cervezas vinieron, la lluvia pasó y te acompañé saltando los charcos y tiritando de frío. En casa, me dijiste, tenías estufa y un cacao muy rico.

Intento acordarme del modelo de aquella estufa. Me gustaría comprar una igual y tenerla en mi habitación. Ponerla al máximo en estas tardes de otoño, beber Jack Daniels con hielo y mirar la lluvia que en estos momentos oigo caer contra la ventana. Oler con cuidado la barra de labios que tengo encima de la mesilla. Tapar el ruido de la escalera enterrando mi cabeza en la almohada.

Pero no puedo ignorar tu último correo. Un aviso escueto y firme. Una campanada que retumba en mi cabeza. Aunque me duela lo indecible, se que debo coger el teléfono y marcar el número…

Vas despenjar el telèfon amb un agradable “Hola, esperava la teva trucada”, la meva replica es va fer esperar un segons, aquella veu m’encisava. "Vull tornar-te a veure" és l’únic que vaig aconseguir pronunciar.

Vaig reservar taula al restaurant Nuit d’étoiles. Aquest cop em vaig assegurar de ser el primer en arribar. T’esperava amb una copa de vi blanc, inquiet, no podia deixar de pensar en el moment que entraries per aquella porta, esplèndida, preciosa, radiant.

Vas arribar deu minuts tard i et vas disculpar cortesament. Portaves un vestit discret que encara realçava més la teva fina silueta i et donava llum al rostre.

Sobre la taula dues espelmes creaven una atmosfera més càlida, més romàntica, més dolça del que havia imaginat.

No vaig gosar parlar del teu últim email fins ben entrat el segon plat, volia gaudir una mica més de la teva presencia, de la teva conversa sempre equivocada però portada al límit de la seducció, on fer-li front era impossible i el millor era deixar-se portar.

No vas dubtar en ser directa, clara i freda quan vas dir:

“Aquesta és la nostra darrera trobada. Ja t’ho vaig dir al missatge. Això no pot seguir. “

Una flaire a xocolata del “coulant” de la taula del costat em va fer recordar nits on el cacao i la passió s’entrellaçaven en els nostres llavis, on el Jack Daniels amb gel va convertir-se en el nostre elixir. Una beguda forta, com el nostre joc, com els nostres cossos quan estaven junts.

No podia, ni volia renunciar al tacte de la teva pell nua, del teu borrissol vora el melic, ni dels teus pits tersos dins les meves mans.

Encara era capaç si m’esforçava a ensumar les postres de la taula veïna de sentir els teus crits d’amor i les esgarrapades a l’esquena que encara em feien apropar-te mes a mi perquè no te m’escapessis.

El vaivé dels teus malucs sempre era suau d’entrada per tornar-se furiós com la dansa de la pluja que reivindicaves a Venus o a Atenea, mai ho vaig saber del cert.

I ara, ja no em volies. Ja t’havies cansat o hi havia algú altre. Ara ja no era important per tu i dones fetes de melmelada s’escolaven per l’aigüera igual que un dia em va semblar, que amb olis dibuixava a la teva esquena dones amb sols, o sols amb dones, que ja s’havien esfumat.

No vaig voler ni preguntar el perquè; qualsevol resposta hauria sigut massa dolorosa.

Aleshores tot va parar. Potser no vaig entendre el indicis. Vaig notar la gran necessitat de no perdre’t. Només pensar que no tornava a sentir-te... entonces todo empezó.

El principi i la fi a diferents bars. “Ja es veurem", et vagi dir. No hiciste caso de mi ironía. Em vaig sentir sensiblement alleugerit. Ya no había lugar para la mentira, ya no tenía sentido aguantar.

Pero estaba contento. La meva vida va canviar el dia que et vaig conèixer i ara, que em deixaves, trobava el sentit a tot plegat. Esa noche fui hasta tu casa y usé la llave que había copiado amb una habilitat que no semblava meva. Y, delante de ti, me quité la máscara dorada. Pero no me reconociste, empezaste a chillar. En vas fer la última ferida quant vas intentar allargar l’inevitable. No me dejaste hablar, quería darte las gracias. Em vaig retrobar amb mi mateix. Ara sé quién soy.

Arribo al cementiri. Dejo un ramo de flores i una carta amb l’epitafi.


© Babèlia,
Palimp,
Déjà Vie i
Sir Villet (de l'escala I)

octubre 2007

12 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Estic impressionada per aquest relat. Doncs la combinació dels dos idiomes em sembla ben trobada i la història magnifica.

rosa ha dit...

a mi també m'agradat la combinació de les dues llengües, perquè després diguin els politics que tot ho emboliquen....
molt bé escala I

rhanya2 ha dit...

Molt bo. Mes félicitations!!

Anònim ha dit...

Ei, Veí...quina boníssima idea vas tindre... m'encanten aquests relats! Més, més!!

Petonets!!

Déjà vie ha dit...

Confesso q en un moment vaig pensar q ja havia cceptat més feina sense adonarme'n. Pro al fer-ho m'ho he passat molt bé, m'ha smeblat molt divertit. I el resultat m'encanta aixi q veí et felicito per la iniciativa!

NoiaBlogg ha dit...

Simplement magnific!!!!!

BACCD ha dit...

Realment no pots deixar de llegir fins que no arribes al final. M'ha agradat la barreja de llengües. Heu fet un experiment molt original, moltíssimes felicitats!

raquel ha dit...

Sembla que s'hagin posat d'acord: cada autor hi aporta coses pròpies però no es perd el fil de la història. Han aconseguit fer un relat en què el final s'enllaça amb el principi...(em sembla!)
M'ha agradat i me l'hauré de tornar a llegir, que m'ha deixat desconcertada

Marinetix ha dit...

Doncs a mi, en un principi la combinació de les dues llengües m'ha sonat estranya i em feia molt evident que era un text a vàries mans... Però la part final ha resolt magistralment tot aquest petit "problema" (per dir-li d'alguna manera)...
L'he trobat boníssima, i, a més, suposo que deu haver estat molt difícil de lligar. O sigui que felicitats! Molt bona feina, Escala I!

digital photo asset management ha dit...

There is obviously a lot more than this. Would you mind telling me how long it took you to gather your content? Please come visit my site source digital asset
when you got time.

retail inventory management ha dit...

This article was extremely interesting, especially since I was searching for thoughts on this subject last Thursday. Please come visit my site asset business management
when you got time.

stuffed toys ha dit...

Oh Pat, you’ve got friends! Don’t give me that. Your blog looks great and has good info. You can be friends with me. Please come visit my site online stores when you got time. Thanks.