Escala 11/5: Amor culinari
(Frase d'inici: Robertinhos)
Malgrat que la vida
li havia deixat diverses cicatrius, seguia persistint en descobrir la màgia
abans la mort li segués l’optimisme.
Li agradava pensar que ella, en part, havia contribuït
perquè així fos.
La màgia! És clar! Ara que començava a veure el què, el per on, el com, el
quan,...
I va recordar les paraules: «Els amics, els amors, els amants, no es fan: es reconeixen.» I en aquell moment va somriure.
Ple d’optimisme i amb una vitalitat d’adolescent va
encaminar-se a casa la Cris. L’única dona que havia estimat.
Una dona que li feia sempre unes truites a la francesa
sucoses i gustoses, que el posaven a cent.
Va entrar: «Cris...?
Cris! Sóc jo...Cris..., Cris,...»
És clar, no la
podia sentir. La Cris estava agenollada
davant l’Òscar, el seu millor amic, pantalons abaixats, que li atreia
els llavis cap el seu sexe alterós.
A terra, hi havia
una truita a la francesa mig començada.
3 comentaris:
Hauré de provar això de la truita francesa...
Senyor...! Em sembla que ara que he llegit tantes truites seguides i que veig que deuen ser mooolt afrodisíaques cada cop que en mengi una me la miraré i asaboriré d'una altra manera.
De fet... què podria fer per a sopar sinó una truiteta a la francesa?
Ja ja ja!
Penso igual! jo he començat per llegir la 9, després la 8, la 7, la 6, la 5! Mare meva! Necessitarem la paella dels anuncis de Fairy si volem fer una truita amb tots els ous!
Publica un comentari a l'entrada