Escala 11/6: El mirall somiat
(Frase d'inici: Violette)
Feia dies que el
primer vers d’una cançó que mai lo havia acabat de fer el pes li rondava pel
cap: “Non..., rien de rien. Non, je ne regrettte rien...”
I és que això era el que sentia ara mateix. L’acceptació de
la seva vida tal i com l’havia viscut fins ara.
Poc s’esperava la sorpresa que li havia de caure al damunt.
—Qui ets? —es va girar, just a temps de veure l’ombra que
s’esmunyia reflectida al mirall.
—No sóc ningú. O millor dit, sóc tothom. Tothom que pot arribar
a ser important. Recordable o senzillament, present...
...Sóc el Felipe Juan Froilán de Todos los Santos —va
afegir.
Aquella sorprenent revelació, li ca caure com un tret al
peu.
—Però no diguis res. Si se entera el abuelo, segur que s’enfada!
En aquell moment la cançó es va fer més present: “Non, rien
de rien..”. Cop de peu i via fora!
Es va despertar sobtadament, suada. Va mirar el despertador:
les 5.45 del matí. D’aquí 15 minuts s’havia d’aixecar. Coi de píndoles! Cada cop em fan somiar coses més
frikis!
Es va aixecar, es va rentar la cara i va entrar a la cuina fer-se una truita a la francesa i un cafè.
Quan va seure a la taula, va veure enganxada una nota al mirall:
«Ha sido
una noche alucinante. No te preocupes: no se lo diré al abuelo.
Froilán”
4 comentaris:
he, he, he... amb aquest final he flipat i he rigut veí...
Em pregunto que hi havia en aquell sopar que tothom al·lucinava truites a la francesa...
A la presentació del llibre....
Hi haurà truita francesa???
Seria un detall
:o)
o millor dit QUI hi havia en aquell sopar que es va dedicar a repartir truites a la francesa... que si voleu una pista, és una dona... i no sóc jo.
Un final d'història molt friki, realment!
aquest desig pels ous, el tema francès... no sé, no sé
Publica un comentari a l'entrada